En els feminismes hi ha la llum de la ciència

La següent entrada són les respostes al qüestionari “En els feminismes hi ha la llum de la ciència”.

Si encara no l’has fet, et convidem a fer-lo: https://quizizz.com/join/quiz/5e7b4bdc1b9acf001cdf5588/start?studentShare=true

Què és l’efecte Pigmalió?

És la potencial influència que exerceix la creença d’una persona cap a una altra. Sobretot, totes aquelles persones que s’encarreguin de la seva educació.

L’any 1964, R. Rosenthal i L. Jacobson van realitzar un experiment a California per comprovar si les expectatives dels professors influïen en el rendiment dels seus alumnes: consistia en donar informació falsa als seus professors sobre les capacitats intel·lectuals dels alumnes.

Els resultats van mostrar que els alumnes dels quals s’havia dit que tenien un gran potencial van obtenir resultats superiors als esperats en els tests d’intel·ligència posteriors.

Finalment, els investigadors van concloure que les expectatives falses que tenien els professors sobre aquests alumnes influïren notablement en el comportament que tenien amb ells (els ajudaven més i els prestaven més atenció). Així, els alumnes aconseguiren entendre millor els conceptes i prosperar per sobre dels altres estudiants en l’aspecte intel·lectual.

*Informació extreta de: https://criatures.ara.cat/Lefecte-pigmalio_0_1673232681.html

Què és l’efecte Matilda?

És un biaix en contra del reconeixement els èxits de dones científiques, el treball de les quals és menystingut o fins i tot atribuït als seus col·legues homes.

L’any 1968 Robert K. Merton va donar a conèixer l’efecte Mateo a la revista Science. Per definir i encunyar aquest terme, el sociòleg es va basar en el treball d’una jove investigadora del seu grup, Harriet Zuckerman. L’efecte Mateo és la menor consideració que reben els treballs i les obres d’escriptors, científics o artistes no coneguts, en comparació amb els treballs similars en importància, d’altres personalitats ja consagrades o famoses, és a dir, Robert estava exercint el mateix efecte Mateo sobre Harriet.

No va ser fins vint-i-cinc anys més tard, el 1993, la historiadora de la ciència Margaret W. Rossiter va treure a la llum el que havia passat en el transcurs de la definició de l’efecte Mateo i que passava de forma sistemàtica: el biaix en contra del reconeixement els èxits de dones científiques, el treball de les quals és menystingut o fins i tot atribuït als seus col·legues homes. Fent honor al nom d’Harriet Zuckerman i al de l’activista en pro dels drets de les dones, Matilda Joslyn Gage, que va ser la primera a fer-se ressò d’aquest fet, va nomenar aquest efecte, efecte Harriet o Matilda. La llista de cientifiques que ha patit aquest efecte és llarga, per posar-vos algunes: Esther Lederberg, Rosalind Franklin, Lise Meitner i/o Chien-Shiung Wu.

Avui en dia a la comunitat científica hi ha paritat de gènere pel que fa a les investigacions que es publiquen.

Fals, com podeu veure en la imatge següent on surten els deu articles amb més impacte (és el paràmetre amb què es mesuren les investigacions amb més importància en l’àmbit acadèmic de la ciència) del 2019, tots ells firmats per homes.

Existeix una diferència real entre els cervells d’aquelles persones socialitzades com a homes i aquelles socialitzades com a dones?

No, totes les persones naixem amb un cervell que es va desenvolupant cognitivament a través de les experiències viscudes, fins al final de la vida a través de la plasticitat i la permeabilitat neuronal.

Malauradament, quan entrem en el món de la neurobiologia existeix el neurotrash, que és tota aquella ciència del cervell que intenta justificar no només diferències entre el “cervell femení” i “cervell masculí”, sinó que al llarg de la història ha generat coneixement científic per perpetuar les desigualtats de gènere. Hi ha moltes autores que des de la neurobiologia intenten lluitar contra aquest neurosexisme, us convidem a escoltar a Gina Rippon en aquesta conferència que va fer el passat mes de febrer a Barcelona. Explica de forma molt clara com les experiències que vivim condicionen el nostre cervell a través de la permeabilitat i plasticitat.

Què és el síndrome de la impostora?

És un fenomen psicològic que es dóna sobretot en les dones que ocupen espais molt masculinitzats on són incapaces d’internalitzar els seus èxits i pateixen una por persistent de ser descobertes com un frau.

La síndrome de la impostora no és una cosa que aparegui de la nit al dia, es tracta d’una sèrie de condicionants que es van interioritzant al llarg de la vida de la dona. Es materialitza en una manca d’autoestima i confiança per desenvolupar feienes en espais tradicionalment masculins, que se supleix amb excés de pressió i càrrega de treball.
El que és important, és que entenguem que no és un problema de cada dona, sinó una qüestió que té a veure amb els estereotips de gènere. És curiós, a més, que quan s’afronta de forma individual, pot donar-se una síndrome diferent, el que es coneix com a “síndrome de l’abella reina” com diu Coral Herrera “en aquest cas, s’interioritza que si ho has aconseguit és perquè ets excepcional, però que la resta de dones no podria”. Per això és important apostar no per un empoderament individual, sinó de forma col·lectiva i des de la sororitat.

L’actriu de la fotografia del qüestionari és Emma Watson, l’any 2017 va viralitzar aquest efecte quan va dir en una entrevista que ella l’havia sofert.

Científiques oblidades

Si no l’heu encertat, us convidem a fer cada #dijous el nostre test a Instagram sobre científiques oblidades: @lesluciferases

L’amor és com una droga

Vertader, l’enamorament provoca l’activació del sistema de recompensa. Sistema que també està involucrat en l’addicció a drogues. Malgrat això, és un estímul que es pot bloquejar com fem amb molts altres.

Si vols saber més sobre aquest tema, vés a l’entrada del nostre bloc “La ciencia del amor”.

La segregació horitzontal i la segregació vertical són…

La segregació horitzontal en el treball es refereix a les dificultats en què es troben certes persones en accedir a determinades professions. La segregació vertical en el treball són les dificultats que tenen les persones per poder accedir a càrrecs de poder professionals.

Per més informació aneu a: http://www.surt.org/maletaintercultural/index.php?vlg=0&vmd=0&vtp=0&vit=4&tex=18

La informació genètica determina la nostra identitat

Fals, la nostra identitat és una barreja entre els nostres gens, l’ambient i va canviant segons la trajectòria viscuda.

Tal com hem explicat en la qüestió del cervell, en les últimes dècades, la ciència s’ha vist obligada a dir que som una barreja entre els nostres factors genètics, socials i ambientals.

Quan l’any 2003 el projecte del Genoma Humà va finalitzar la comunitat científica es va veure en un gran dilema moral: les estimacions prèvies a la seqüenciació del genoma humà que calculaven que hi havia uns 100.000 gens, no eren certes. El Projecte Genoma Humà va revelar que el nombre de gens que codifiquen per a proteïnes era substancialment menor del que s’esperava: entre 30.000 i 35.000 gens, perquè us feu una idea, una mosca del vinagre té 15.000 gens, no molts més.
Per tant, la resposta no estava en els gens sinó en les interaccions que es donaven entre el material genètic i la fase final de síntesis de proteïnes i en quin era el paper que jugaven en tot això els factors ambientals i socials.

Les tisores de gènere són…

La presència femenina decreix als centres de recerca a mesura que puja la categoria professional.

Tal com podeu veure a les gràfiques següents, a mesura que els càrrecs de poder augmenten, la presència femenina decreix i en aquelles professions que històricament han estat més masculinitzades, la tendència va a l’alça.